Nona Gaprindashvili: "Sempre deia que hi havia massa components en què els homes superen les dones"

La georgiana Nona Gaprindashvili va ser la primera dona en tota la història en assolir el títol de Gran Mestre Internacional. Va ser campiona del món femenina durant setze anys consecutius (1962 - 1978) i ha estat l'única en adjudicar-se, juntament amb el Mundial, el Campionat d'Europa sènior femení, torneig que ha guanyat els anys 2009 i 2011. Recentment, ha disputat el Campionat d'Europa de veterans, dut a terme fa poc més d'un mes a Sabadell.

L'Àrbitre Internacional Vladimir Zaiats, el GM Jordi Magem i l'Organitzador Internacional Pere Reginaldo van aprofitar la seva visita a Catalunya per conversar amb ella i conèixer-la una mica més a fons.

VZ: Ens trobem a Sabadell, al Campionat Europeu Sènior d’Escacs. Amb nosaltres tenim la gran Nona Gaprindashvili, amb qui hem tingut el plaer de compartir aquests dies tant a la sala de joc com en excursions. Avui conversem amb ella. Bona tarda!
NG: Bona tarda!

VZ: Digui’m: com eren els escacs a la Unió Soviètica? Quins records en té? Què hi havia de bo?
NG: Hi havia bon nivell en la majoria dels esports i als escacs en particular. Gairebé en totes les repúbliques hi havia jugadors de qualitat. Puc dir que la unió de la meva generació amb la de Maia Txiburdanidze a Geòrgia va donar uns resultats increïbles. El “fenomen georgià” va consistir en aquesta unió que va portar uns 40 anys de domini en tots els aspectes dels escacs. La selecció femenina de l’URSS va estar formada íntegrament per jugadores georgianes fins a tres ocasions. Es pot imaginar l’impacte d’aquest fet? Dues campiones mundials, Txiburdanidze i jo mateixa, vàrem mantenir el títol mundial durant 29 anys. 16 anys jo i 13 anys ella. A més, no han arribat a proclamar-se campions olímpics gaires països en els escacs. I el que és encara més important: les finals pel títol mundial es van disputar entre jugadors de Geòrgia fins a tres vegades. Això no va succeir ni en cap altre esport ni en cap altre país. Cal tenir en compte que, fent camí cap a les finals, en els quarts de final i en semifinals, van competir també encara més escaquistes georgianes. Va ser un domini absolut, era un miracle. Cap jugadora va desaprofitar el seu talent. Així que els meus records dels escacs soviètics són els més agradables.

Gaprindashvili l'any 1975

VZ: Bé, ara ens submergim a més records encara. El seu primer enfrontament per la corona mundial…
NG: Contra Bykova.

VZ: Efectivament. Quins records en té? Li va ser difícil?
NG: Fàcil, sense problemes. Vaig guanyar set partides i vaig fer quatre taules. El rejoveniment dels esports es va produir més tard. Jo vaig començar a treballar amb un entrenador als 14 anys. Abans d’aquesta edat, jugava a casa, no tan sols als escacs, sinó que també a altres jocs. Un entrenador em va veure i els va demanar als meus pares que em deixessin marxar a Tbilisi [capital de Geòrgia]. En el moment de
jugar contra Bykova jo tenia 21 anys, em consideraven jove. Bykova en tenia 49. L’hi diré amb franquesa, la vaig guanyar sense dificultats. Ella intentava sempre que arribéssim als finals a la partida, però aquesta tàctica no li donava els resultats desitjats.

VZ: Com jugadora professional, fins a quin període vostè seguia competint de forma activa?
NG: L’any 1992, quan l’URSS ja va deixar d’existir, encara vaig jugar amb la selecció georgiana a l’Olimpíada, així que faci vostè els comptes. A partir de llavors, em vaig dedicar a torneigs de veterans.

VZ: En aquell moment, com va afrontar la decisió de deixar els escacs de competició? Va tenir la sensació que havia de deixar pas als joves?
NG: I ara! Qui deixa pas tan fàcilment? Per cert, quan vaig perdre la final pel títol mundial, hi havia certes qüestions colaterals, les quals ara no explicaré. Per algunes raons, se’m va perdre tota la preparació per a la final. En aquell moment, em trobava en un bon estat de forma. Vaig jugar un torneig als EUA en què vaig quedar primera empatada amb tres jugadors més. Les partides d’aquell torneig m’anaven sortint cada vegada millor. Ningú em va regalar res, allà vaig fer norma de GM. Això va succeir l’any 1977. El 1978 vaig perdre el matx pel títol mundial, la qual cosa tenia la seva motivació. En primer lloc, la preparació es va veure interrompuda a causa de certes circumstàncies. Més tard, em vaig posar malalta a la primera meitat del matx. I a la segona meitat els entrenadors em van fer una mala passada. Txiburdanidze es va proclamar campiona mundial, cosa que hauria succeït tard o d’hora, però en aquell moment res feia presagiar que jo perdria la final. Tot i així, els 16 anys de títol mundial no estan pas malament, no? Posteriorment, seria de justícia dir per a la història que dues vegades vaig estar molt a prop d’accedir a la final una altra vegada. Estava jugant bé, però alguna cosa em fallava en el moment de la veritat. En aquella època, les finals es jugaven cada tres anys. Jo m’estava fent més gran, aconseguia posicions guanyadores, però no les rematava. Evidentment, tenia ganes de jugar una vegada més pel títol mundial.

VZ: Una pregunta més. Durant el període durant el qual vostè es dedicava a l’alta competició, com aconseguia compaginar la seva vida esportiva amb la familiar?
NG: Sap, quan em demanaven en alguns torneigs jugats a l’estranger que per què els homes i les dones juguen en campionats diferents, jo sempre deia que hi havia massa components en què els homes superen les dones. Des del naixement i al llarg de la vida. Els escacs no són com si hom es dediqués a la recerca, assegut en una cadira i dedicant-se a fer el que toca. Genèticament, els homes són més predisposats a la lluita, no cal ensenyar-los com cal lluitar. A més, per arribar al capdamunt de tot, s’ha d’avançar al rival en el total dels components. Què inclou, aquest total? Sens dubte, el talent, la capacitat de treballar, un caràcter fort i una ambició esportiva, una estabilitat psicològica, una bona condició física... Cal guanyar sumant tots aquests factors. En tots els components esmentats, els homes tenen un pèl d’avantatge. I una cosa més: l’home es pot allunyar de tots els problemes familiars amb facilitat, n’hi ha prou mentre guanyi diners, m’entén? La dona ho té més difícil: fer néixer la criatura, criar-la... Són altres sentiments i altres relacions. Per això, l’home té molt d’avantatge psicològic en tots els sentits. Ara em dirà, si tot és així, per què les millors jugadores tenen èxit en torneigs grans? Doncs, una cosa és jugar un torneig i una altra de ben diferent és passar unes eliminatòries. Judit Polgár jugava molt bé, però mai no es va classificar per jugar els matxs de candidats. Per què? Per les raons que ja he assenyalat. Perquè t’has d’esforçar al màxim. I quan es tracta d’això, els homes tenen avantatge, mentre que si jugues en un torneig i una jugadora es troba en un bon estat de forma, té totes les possibilitats de lluitar per la victòria.

Durant la seva estada a Catalunya

VZ: Si es comparés vostè mateixa amb Judit Polgár, com ho faria?
NG: Sap, jo no tenia mai ni de lluny aquelles condicions que va tenir Judit. Ella es guanyava la vida molt bé, mentre que nosaltres no guanyàvem res, només una misèria. Als patrocinadors els agraden aquells jugadors que són visibles, que es barallen amb algú. I si et portes sense fer soroll, els patrocinadors et perden tot l’interès. En el sistema soviètic, la situació anava diferent. Els premis en els torneigs de l’època eren baixos. De torneigs comercials no n’hi havia. En principi, jo podia jugar torneigs cada mes, d’invitacions no me’n faltaven. Però no m’hi deixaven. Jo no podia ser la propietària de la meva planificació i havia de seguir les indicacions que se’m donaven. Es pot imaginar com hauria progressat si hagués pogut decidir en quins torneigs participar? Havia d’obeir allò que em deia l’estat. En canvi, la Judit ho tenia tot. Tot i així, vàrem jugar una única partida amb ella i la vaig guanyar bé. Va ser en una Olimpíada. Continuant el tema, li puc dir que he guanyat pràcticament tot el que podia haver guanyat. Així que no m’he de lamentar de res.

VZ: La invasió d’ordinadors en els escacs. Com la valora.
NG: No faig servir cap ordinador. Van bé per analitzar, però no n’hi havia quan jo estava en actiu. Per això, sovint, en torneigs de veterans, simplement em presento a la partida, miro el rival i començo a jugar. Bàsicament jugo les meves línies, els meus rivals poden portar preparades les partides. Però fins ara guanyo més del que perdo. Així que fins que la closca em vagi funcionant, seguiré jugant (rialles).

VZ: De les jugadores que pertanyen a les noves generacions, n’hi ha que li agraden més que altres?
NG: L’hi diré així: m’agraden aquells jugadors i aquelles jugadores que mantenen estabilitat al llarg dels anys. Hi havia èpoques, quan una campiona succeïa a l’altra, que no quedava gens clar qui era la campiona de debò. Més tard va aparèixer Hou Yifan que va començar a guanyar, així que la considero la número u. Jo mateixa vaig fer aquest camí, m’entén? Sempre cal demostrar que ets la millor. D’acord, a la
història també queden els noms d’aquells qui almenys una vegada es proclamen campions. Però jo estic fent comptes grans. L’estabilitat de Hou demostra que és una escaquista de molta classe.

Campionat d'Europa de veterans a Sabadell

VZ: I l’incident amb Hou en el torneig de Gibraltrar, què li va semblar?
NG: Què va passar? No n’estic al cas.

VZ: Ella va considerar que en un torneig suís amb molts jugadors havia jugat amb massa dones. Per això, es va presentar a una ronda, va fer unes jugades estranyes i de seguida va abandonar. Com a protesta. NG: Ah, no ho sabia. No segueixo les notícies a Internet. Doncs està en el seu dret de fer-ho. Vol perdre, doncs perd. No queda molt elegant, però. Per cert, en el campionat de veterans de Sabadell hi ha poques dones, i jo fins ara no he jugat cap partida contra una dona (riu).

VZ: Sí, sí, i a més no es queixa… Bé, doncs, tornant al qüestionari: de quin país creu que serà el pròxim campió mundial? I la campiona mundial?
NG: No ho sé. Carlsen encara aguanta. Ho fa molt bé, és el primer jugador entre els homes en els darrers anys i és qui manté el títol durant molt temps, actualment. Això vol dir moltes coses. Crec que Hou Yifan, si manté el seu nivell, també retindrà. En l’últim mundial a Teheran no va jugar. Pel que fa als altres, no puc dir res. Sens dubte, hi ha moltes jugadores força interessants, però el temps ja ho posarà tot al
seu lloc.

VZ: I quina és la seva opinió respecte el fet que la FIDE organitzi torneigs d’aquesta magnitud en aquells països on se sap d’antuvi que algunes jugadores no hi aniran pas? Per motius diferents, ja siguin religiosos o polítics.
NG: La FIDE organitza aquests torneigs, i li correspon a la FIDE decidir en quin lloc s’aniran celebrant els mateixos. Així que si algú discrepa en l’elecció de la seu per la FIDE, està en el seu dret de no acceptar-la. Si no vol, no hi juga. Sap, a la FIDE tampoc li resulta fàcil trobar uns patrocinadors. Ilyunzhinov posava diners en els escacs de la seva butxaca durant molt temps. Però això no pot ser etern. Així que la FIDE busca patrocinadors i els troba allà on n’hi ha. Si jo fos jove ara, jo mateixa estaria decidint per a mi mateixa si jugaria el torneig o no.

VZ: I hagués anat allà?
NG: No m’agrada pas posar-me mocadors al cap, però pel que fa a la resta, per què no?

Camp Nou

VZ: Ahir vàrem compartir una fantàstica excursió al Camp Nou, l’estadi del FC Barcelona. La seva passió pel futbol es podia observar a simple vista, i aquesta passió no té límit. Expliqui’m la seva relació amb el futbol.
NG: És la meva vida! Igual que els escacs. Quan em posava nerviosa, ho feia més pel futbol que no pas pels escacs. Vaig quedar molt emocionada pel que vàrem veure ahir al Camp Nou. És un negoci impressionant, una autèntica gentada per allà! Resulta que l’any passat el museu va tenir dos milions de visitants! No puc imaginar la meva vida sense el futbol. Jo miro tots els partits, l’any passat vaig veure tots els partits del Barça, ho miro tot. En el meu país es pot veure tot per la tele, no hi ha cap problema.

VZ: Sí, però les retransmissions en Geòrgia comencen molt tard …
NG: No em preocupa pas! Si tinc molta son però comença un partit de futbol, em desperto de seguida! Li seré molt franca, no estic mirant el futbol només per mirar. Sé de futbol, ho puc discutir, de seguida veig els errors arbitrals: uns fores de joc, uns gols mal anul·lats... Així que sobre futbol puc discutir durant molta i molta estona.

PR: Pregunta-li, si us plau, el següent: l’Ana Matnadze és molt amiga meva, i sempre parla d’ella com de la seva madrina, d’una persona molt important a la seva vida. Què ha significat per a ella l’Ana Matnadze?

NG: Em sap molt greu que l’Ana no tingui medalla olímpica. Nosaltres, a Geòrgia, ara tenim un equip femení que queda primer, o es classifica segon o tercer, sent de vegades quart o cinquè. En tot cas, és un equip equilibrat i que té molts títols. Quan vaig començar a treballar amb Matnadze, ella va jugar un torneig d’homes, la Primera Divisió, i ho va fer de nassos acabant amb 9 punts de 9. Té molt talent, i no només en els escacs. És periodista, organitzadora, domina molts idiomes... Després es va traslladar a Espanya, va començar a jugar amb la selecció espanyola, però va quedar sense medalla olímpica. El seu talent mereix una medalla.

VZ: En la vida d’un esportista, en particular, d’un escaquista, quin significat tenen les medalles? Serveixen per satisfer les ambicions personals d’ell mateix, per decorar la vitrina de casa, o són alguna cosa més?
NG: Vaig jugar en un torneig de veterans en què hi havia campionat d’escacs ràpids i d’escacs llampec. Abans del lliurament de premis, ja veig que em lliuraran una medalla de plata. Per mi, una medalla de plata no és res. De l’equip rus (normalment a aquest tipus de torneigs van molts jugadors de Rússia), una dona es lamentava dient que si hagués guanyat una medalla hauria quedat molt contenta. Li dic: “I si et regalo la meva medalla, l’agafaràs?” Diu: “Sí”. Li vaig donar la meva medalla quan hi havia algú al costat amb una càmera de fotos. En fer-li una fotografia, la dona va quedar més feliç que ningú (riu). Així que "això va com va segons el barri". Sens dubte, les medalles de campions, les olímpiques, les de veritat, són un gran guany. Per això juguem, per això lluitem. Jo conec jugadores que podrien haver guanyat medalles. Per exemple, Maia Txiburdanidze, a la següent final pel títol mundial, podria haver perdut. Va empatar el matx contra Nana Alexandria, qui tenia un avantatge enorme en la preparació. Però li van fallar els nervis. Quan hem parlat dels components de l’èxit, m’he deixat el factor dels nervis. És un dels més importants. Una vegada s’estava rodant un documental sobre Txiburdanidze i una servidora, en què nosaltres mateixes explicàvem les nostres històries i en el qual també entrevistaven els nostres familiars. El meu fill va recordar l’episodi següent: marxàvem en avió a Kuala Lumpur, si no vaig errada. Maia volava amb la seva mare, mentre que jo ho feia amb el meu fill. L’avió passava per una zona de turbulències fortíssimes. Jo estava llegint, la Maia dormia. La mare de la Maia intenta despertar-la i no ho aconsegueix. S’acosta al meu fill i li demana ajuda (no estàvem juntes a l’avió). El meu fill li diu: “I per què? Si una persona està dormint, quin sentit té despertar-la perquè rebi emocions negatives?”.

Campionat d'Europa de veterans a Sabadell

VZ: Demà es juga l’última ronda del Campionat Europeu Sènior. Després, vostè torna a casa. I posteriorment, quins plans té?
NG: Després d’alguns dies a casa, començarà la Copa del Món. L’any vinent la ciutat georgiana de Batumi acollirà l’Olimpíada d’Escacs. Jo faré de delegada de la FIDE a l’Olimpíada. Al novembre d’aquest 2017 hi haurà el Mundial de Veterans. Jo puc tirar per la borda una posició guanyadora, però no he perdut pas el meu interès pel joc dels escacs. Com he dit, mentre que la closca em vagi funcionant, seguiré jugant.
Per mi, és positiu, diguem-ne. Com el futbol. Per cert, a Geòrgia hi ha bon bàsquet, així com un bon rugbi. En general, en tots els esports d’equip tenim un cert nivell. En futbol... moltes ex-repúbliques de l’URSS ens han avançat pel que fa al futbol. I és
que el Dinamo de Tbilisi va guanyar una Recopa en el seu moment. Però per mi l’equip número u és el Barça. Hi ha altres equips que també m’agraden, per exemple l’Arsenal. M’agrada Wenger com a entrenador. Però el Barça és el número u!

PR: Vladimir, si has acabat, m’agradaria dir-li una cosa personal: no m’hagués imaginat mai que ella fos com és, amb aquestes ganes de viure, gaudint tant de les coses que fa. És molt simpàtica i és un honor molt gran que hagi vingut aquí.
NG: Us diré una cosa. Quan jo anava a Rússia, a Armènia, on fos, a un sanatori o a una residència on hi hagués un pilot de l’URSS, després de la meva partida jo anava a jugar al billar o al ping-pong. Per ser una amateur, jo jugava al billar molt i molt bé. Jugava també a vòlei, jugava tots els jocs, i la gent sempre estava al meu costat. Quan jugues, et comuniques amb la gent, i això t’acosta a ells. És absolutament
normal!

VZ: Comparteixo el que acaba de dir el Pere i a més li dic de part meva, senyora Gaprindashvili, que mai hagués pogut imaginar que la comunicació amb vostè hagués estat tant fàcil. Per ser tal com és vostè, cal ser una gran persona. Li dic això amb tota la franquesa. Amb un gran respecte, amb una enorme simpatia, li agraeixo molt que vostè existeixi i que vostè sigui tal com l’ha creat el Senyor. La quantitat d’energia que vostè desprèn és increïble. I tota aquesta energia és positiva.
NG: Gràcies! Quan els pregunto als nostres joves, ells diuen que no fan res més a banda dels escacs durant els torneigs! No puc entendre-ho, això! Com pot ser? Com és que no fan cap esforç físic a més dels escacs? A mi, per exemple, no m’agradava anar a caminar, però jo podia jugar les 24 hores al dia al billar o al tenis de taula. No em sentia mai cansada! I per mi, això m’ajudava moltíssim.

VZ: Gràcies a vostè! Que tingui sort en l’última ronda! Que tingui sort al Mundial! I que l’Olimpíada a Batumi sigui un èxit. Serà un gran esdeveniment.
NG: Gràcies! Tinc un bon peu (no bona mà), així que espero que el Barça guanyi la Lliga i la Champions. Ho desitjo molt.