La matinada del 29 de juny ens ha deixat el Mestre Nacional Màxim Borrell i Vidal, una gran figura dels escacs catalans i, sobretot, una gran persona.
Va aprendre a jugar als escacs l'any 1956 en ingressar a la Secció d'Escacs de la SD Águila, però va ser al Club d'Escacs Barcelona on va tenir els primers contactes amb els grans esportistes catalans de l'època.
L'any 1971 es va proclamar Campió de Catalunya Absolut, assolint una de les fites més destacades de la seva trajectòria escaquista.
Més enllà de la seva força competitiva i de la seva excel·lent preparació teòrica, Màxim Borrell també va exercir com a àrbitre nacional i va ser autor de diversos llibres d'escacs, entre els quals destaquen diferents obres d'obertures publicades per l'Editorial Bruguera. Així mateix, va dedicar una part important de la seva vida al servei dels escacs catalans com a directiu de la Federació Catalana d'Escacs i com a president del Club d'Escacs Barcelona.
En reconeixement a la seva trajectòria i a la seva contribució als escacs catalans, el juliol de 2016, durant la Festa Catalana dels Escacs celebrada a Mollet del Vallès, va rebre la Insígnia de Plata de la Federació Catalana d'Escacs. El seu darrer club federat va ser el Club Escacs Tarragona.
Publiquem també un petit escrit de Joaquim Travesset dedicat al seu gran amic Màxim Borrell.
Des de la Federació Catalana d'Escacs volem expressar el nostre més sincer condol a la seva família, als seus amics i a tota la comunitat escaquista catalana.
Descansi en pau.
Màxim Borrell i Vidal
(Barcelona: 8/6/1937 – La Pobla de Segur: 29/6(2026)
Aquesta matinada he rebut d’un amic i company seu la trista notícia que en Màxim va morir ahir, sobtadament i que el seu cos era per a la ciència. Aquesta ha estat la darrera contribució a la docència universitària.
No voldria ací parlar de quina fou la seva vinculació amb els escacs i quina va ser la seva dèria amb els seus estudis. Se’l coneix com a Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials, però també cal dir que, a més, va assolir les carreres de Física i Medecina. Tot això pot ser motiu, més endavant per fer un escrit adequat al personatge.
Coneixia a en Màxim feia una pila d`anys, de quan de joves anàvem a trobar-nos amb les promeses quan sortien de l’Escola Industrial. I aquesta amistat va continuar en el temps.
Des de feia molt que em deia que tenia un problema greu de cervicals que el privaven de gairebé tot, que traspassava fins al coll i la vista. I que per això havia decidit passar a un estat contemplatiu i treure’s de la vista l’ordinador i qualsevol cosa que afectés la malaltia
Tot aquest temps he anat seguint el curs del seu estat físic i les seves esperances que el seu mal guarís, eren fictícies.
Tot i així anàvem conversant sobre els escacs -jo d’economia estic peix- i ell seguia amb interès les cròniques que anava fent sobre la història d’aquest joc, amb tots els problemes que li comportava la seva limitació.
Jo no esperava, però, que el seu desenllaç es produís tal com ha anat.
El seu amic que m’ha passat la noticia, a una pregunta meva, m’ha dit que de fet ell va néixer a Sant Adrià de Besós, aleshores pertanyia a Badalona. I així ho faig constar.
Fa molt de temps, molt, quan a la mort d’un gran amic vaig fer un poema per passar-lo a la família. Un poema que parla del transcórrer del temps d'un home, acompanyat dels seus pensaments i el món natural i del treball que l'envolta, li suggereixen i desperten en ell percepcions temporals, que l'animen a dir, en el final del poema, satisfet com qui troba la veritat de totes les veritats. Ací el teniu…
QUAN TORNI EL TEMPS
Ací, enmig dels arbres altius i majestuosos
que ploren de boirina i esgarrapar records,
enmig de valls frondoses que apleguen les muntanyes,
on creix la sajolida i s’hi ajeu l’arboç,
on el girfalc es deixa acaronar per l’aire
i corre entre bardisses la foïna i la guineu,
formiguegen la ment joies i asprors de vida
que el cim de la carena esllavissa a prop meu.
I els pensaments caminen, amb pas cansat, com tota
esclavitud que no ens acaba de deixar.
I els fets intranscendents i endormiscats aixequen
un munt d’altars, i t’omplen d’orgulls i vanitats,
on cadascú hi tracta de cercar la benaurança,
però no trobes consol… i et crema més el pit
i no trobes sentit del pas de l’existència,
car no és el caminoi que ens porti serenor.
I lluites amb coratge, tot ple d’afany sublim,
i veus com la suor t’amara de dolcesa
quan sents aquella força que alena el teu treball
i, alhora, vas notant com un fibló que et conforta.
I et sents gran… i et veus tan poca cosa al mateix temps
que penses més enllà, i en tot allò que t’envolta.
I és quan et dónes compte que això és la transparent
felicitat que anava espargint la teva vida.
Mes, que trencadís que n’és d’aquesta vida el fil
que resta arrabassat com l’estella de vells arbres,
com fulla que despenja infal·lible la tardor,
com el cairell que talla el curs de l’aigua clara,
com remor que desperta el silenci de la nit.
I, de sobte, tot es detura… el so… la llum… l’aire…
i ens sembla veure un somni… i espurnen nostres ulls…
i miren l’horitzó… demanant que el temps torni.
Adéu, amic, que allà on sigui el teu esperit trobi el consol i la satisfacció del treball fet i el deure acomplit.
Joaquim